És fosc. Els amics han marxat ja. L'Anna és al llit, dormint. L’Oriol també. Fa una humitat obscura, dolça, potser també viscosa, però estic a gust. Sol, amb el got de whisky a la mà, escoltant la Nina Simone, amb els ulls tancats, assegut al sofà, les cames estirades i els peus damunt la taula. Res no em destorba i fins i tot em plau el suau balandreig alcohòlic dels meus pensaments.
Hem parlat aquesta nit, com tantes altres, i un corrent de complicitat, de companyonia, ha planat pel menjador, dansant amb la música de les nostres veus. És aquesta una música suau, com l’“erra” que pronúncia el Miquel quan frisa, elegant, per remoure amb delicadesa els nostres raonaments. Ens coneixem de ja fa temps. Aviat farà deu anys. Encara recordo quan vaig conèixer a la Cristina, pletòrica, viva, plena i feliç com només ho poden estar les dones en estat. Poques setmanes després naixeria la Joana. Aquell matí gairebé corria, atrafegada, atabalada, amb la Maria a la mà esquerra. Poc faltava per les nou del matí. L’hora de dur els nens a l’escola. Tan apressada anava que, malgrat que només la coneixia de vista, em va semblar que li podia fer un favor si les acompanyava a l’escola i li ho vaig proposar. Decidida, no ho va dubtar ni un moment, i, tot donant-me les gràcies, va fer entrar la Maria al cotxe i se’n va anar tan ràpida i enfebrida com abans. Més divertit que sorprès, em vaig girar cap a la Maria.
Tota ella ulls, una mirada. Res més i tant alhora. Fràgil i serena, asseguda, vestida amb un vestit blanc amb floretes vermelles, em somreia tímidament. Tenia tres anys la Maria, com l’Oriol.
Serà sempre aquella nena. Serà sempre la filla que no he tingut.
D’aleshores ençà que ens hem anat coneixent. Cada vegada més. Ja s’ha esvaït l’encanteri i malgrat que sabem de les nostres debilitats, tenim el tacte de tractar-les amb cura, però per sobre de tot no ens sentim aliens. La nostra és una amistat trenada sense cap esforç especial, sense que cap tragèdia ens unís, sense que cap prova fos requerida. Avui, aquesta nit, mentre parlàvem, hi havia una harmonia, un equilibri vibrant, que m’ha fet pensar – amb la ingenuïtat d’uns temps antics - en els quatre punts cardinals, en els quatre elements del univers. Tan convençut m’he sentit dels nostres vincles. La conversa ens duia amb fluïdesa d’un tema a l’altre, sense que ningú no s’imposés, amb una cadència i un ritme en la que tots participàvem. Tots érem solistes orquestrats. M’agrada pensar que fèiem honor a l’origen etimològic del mot – con-versa -, perquè era com si ens recitéssim versos l’un a l’altre, l’un amb l’altre. En el diàleg hi havia aquella sonoritat que només la poesia ens dóna. Potser sóc un sentimental o potser era realment la música que, com a remor de fons, conqueria la nostra conversa. No sé què era, però jo, en aquells moments que acabo de viure, hi he vist poesia musical. No era el què dèiem, era com i quan ho dèiem. Potser era perquè ho dèiem tots plegats. De totes formes, ho haig d’admetre, tampoc es pot descartar que no sigui el whisky el que em du per aquests lírics senderis.
Parlàvem i, mentre, la nit avançava. Ignoràvem el moviment distant dels estels, immersos com estàvem en el univers, en el nostre univers, un món d’un sol vers – uni-vers -.
I en un vers, un món.
Ara no hi són ja, ni els amics ni la meva estimada. Segurament tots dormen embolcallats per una humitat que té un punt d’agre fermentació. Dormen i no hi ha ningú al menjador. Només jo. Jo i el líquid, ambre daurat, que segueixo abocant al got per fondre’m en la nit. Per fondre’m en la nit i per ofegar la por a la vida. Temo, dramàtic, perquè un canvi brutal pugui capgirar-ho tot, allunyant-nos d’una sintonia que amb tanta naturalitat assagem. Temo no saber retrobar, il·lús com sóc, un moment que ja ha passat. Temo, poruc, veient que imperceptiblement els estels ja no són on eren. M’adono que el temps passa deixant-nos minúscules màcules, petitíssims senyals, cicatrius invisibles. Sento que, en el fons, som com còdols arrossegats pel riu que, sense saber-ho, van sent esculpits pel corrent fluvial. Mai res no serà com aquests moments que potser només jo he viscut. I no deixo de pensar, obsessionat, que són aquestes petjades gairebé invisibles les que potser ho malmetran tot. No serà doncs un canvi brutal el que tot ho trastornarà, sinó inapreciables desenganys, inadvertides traïcions, ínfimes deslleialtats, misèries insignificants. Potser no hi haurà res de tot això, però no deixarem d’imaginar-ho, de sospitar-ho. I serà pitjor encara.
Obro els ulls a la fosca i la vista s’enterboleix amb volves microscòpiques, clapes que només jo veig i que potser no hi són. M’adono aleshores que he estat jo, visionari, jo sol, indigne, qui ha traït l’equilibri.
Continua cantant ella, la Nina Simone, mostrant amb la seva poderosa veu la fragilitat de l’ànima humana, dibuixant les esquerdes de la vida. Canta amb una profunda suavitat. Canta i em commou.
I una llàgrima llisca sobre la pell d'un home sol
atordit per la vida i la mort.
.
I una mirada trista tinta els ulls d'un home sol,
rendit davant la vida i la mort.
.
I dóna una trista mirada a la vida
I plora una sola llàgrima per la mort,
l'home sol.
