dimecres, 12 de desembre de 2007

Marviva

Verda era la mar


No oculta l’escuma blanca

la fosca fúria, l’espessa ira

d’una mar voraç

que, golafre, arrabassa la vida.


No encobreix la viscosa verdor

la violenta batuda, la feroç agitació

d’una mar llibertina

que, bruta, malda per violar la terra.


No amaga la salvatge bellesa

el vigorós poder, la força potent

d’una mar divina

que, lúbrica, s’allita amb l’oratge.


Rera,

la ciutat arraulida i casta, postrada sota un cel opressor,

es manté grisa,

quieta,

buida

però, ella sí – traïdora -, té a resguard

aquells que, ignorant

la mar,

s’afanyen a comprar fútils regals de nadal.


dimarts, 20 de novembre de 2007

Així, per què ho dius?

Jo, de mi, no en vull parlar.

divendres, 16 de novembre de 2007

Estranyes sextines amoroses


Les edats de l’amor

A la butxaca hi vull dur un tros de mar
i, tot caminant, buscar paraules precioses
amb perfum de marduix
i dir-te-les ben fluix
o, amb un fil de perles foses,
escriure-les ben fines.
.
Sense res per traginar, si amb mi camines,
tot cercant l’inexistent far,
et cantaré estranyes sextines amoroses
i et besaré aquí i allà, a ruix,
follament malalt de tu, en embruix
de màgics mots. Sempre. Si goses.

Continuar i , mentre plàcida reposes
per refer les forces vora les alzines,
sargiré per tu vestits de tel lunar.
Al vespre, ens nodrirem sota l’arboç de cireres carnoses
i engolirem també, silents de la tardor, el retronant cruix.
Tot, només, per fer-te del bosc un dibuix.

Seguir, malgrat que el vent no fuig
i les valls s’albirin ja cendroses,
confoses dins de les boirines.
Seguir, i teixir per nosaltres un cau rar,
calm, clar i obert amb fragància de camoses
partides en escruix.

Sí, amb tu seré, per llaurar el gruix
d’un amor serè, navegant soliu sobre fràgil falutx.
Vençudes ja les passions verinoses,
remogudes les inquietants espines,
esperarem oberts l’avatar,
quan ja totes les ferides veurem closes.

I quan gairebé no restin de nosaltres sinó velles gloses
i la nostra memòria no sigui més que un garbuix
que ens causi el més gran enuig,
t’acaronaré incertament, amb mans tremoloses,
fitant amb esguard mesquí les ruïnes
de la meva llar.

dimecres, 7 de novembre de 2007

Darrers dies de setembre 2006

És fosc. Els amics han marxat ja. L'Anna és al llit, dormint. L’Oriol també. Fa una humitat obscura, dolça, potser també viscosa, però estic a gust. Sol, amb el got de whisky a la mà, escoltant la Nina Simone, amb els ulls tancats, assegut al sofà, les cames estirades i els peus damunt la taula. Res no em destorba i fins i tot em plau el suau balandreig alcohòlic dels meus pensaments.

Hem parlat aquesta nit, com tantes altres, i un corrent de complicitat, de companyonia, ha planat pel menjador, dansant amb la música de les nostres veus. És aquesta una música suau, com l’“erra” que pronúncia el Miquel quan frisa, elegant, per remoure amb delicadesa els nostres raonaments. Ens coneixem de ja fa temps. Aviat farà deu anys. Encara recordo quan vaig conèixer a la Cristina, pletòrica, viva, plena i feliç com només ho poden estar les dones en estat. Poques setmanes després naixeria la Joana. Aquell matí gairebé corria, atrafegada, atabalada, amb la Maria a la mà esquerra. Poc faltava per les nou del matí. L’hora de dur els nens a l’escola. Tan apressada anava que, malgrat que només la coneixia de vista, em va semblar que li podia fer un favor si les acompanyava a l’escola i li ho vaig proposar. Decidida, no ho va dubtar ni un moment, i, tot donant-me les gràcies, va fer entrar la Maria al cotxe i se’n va anar tan ràpida i enfebrida com abans. Més divertit que sorprès, em vaig girar cap a la Maria.

Tota ella ulls, una mirada. Res més i tant alhora. Fràgil i serena, asseguda, vestida amb un vestit blanc amb floretes vermelles, em somreia tímidament. Tenia tres anys la Maria, com l’Oriol.

Serà sempre aquella nena. Serà sempre la filla que no he tingut.

D’aleshores ençà que ens hem anat coneixent. Cada vegada més. Ja s’ha esvaït l’encanteri i malgrat que sabem de les nostres debilitats, tenim el tacte de tractar-les amb cura, però per sobre de tot no ens sentim aliens. La nostra és una amistat trenada sense cap esforç especial, sense que cap tragèdia ens unís, sense que cap prova fos requerida. Avui, aquesta nit, mentre parlàvem, hi havia una harmonia, un equilibri vibrant, que m’ha fet pensar – amb la ingenuïtat d’uns temps antics - en els quatre punts cardinals, en els quatre elements del univers. Tan convençut m’he sentit dels nostres vincles. La conversa ens duia amb fluïdesa d’un tema a l’altre, sense que ningú no s’imposés, amb una cadència i un ritme en la que tots participàvem. Tots érem solistes orquestrats. M’agrada pensar que fèiem honor a l’origen etimològic del mot – con-versa -, perquè era com si ens recitéssim versos l’un a l’altre, l’un amb l’altre. En el diàleg hi havia aquella sonoritat que només la poesia ens dóna. Potser sóc un sentimental o potser era realment la música que, com a remor de fons, conqueria la nostra conversa. No sé què era, però jo, en aquells moments que acabo de viure, hi he vist poesia musical. No era el què dèiem, era com i quan ho dèiem. Potser era perquè ho dèiem tots plegats. De totes formes, ho haig d’admetre, tampoc es pot descartar que no sigui el whisky el que em du per aquests lírics senderis.

Parlàvem i, mentre, la nit avançava. Ignoràvem el moviment distant dels estels, immersos com estàvem en el univers, en el nostre univers, un món d’un sol vers – uni-vers -.

I en un vers, un món.

Ara no hi són ja, ni els amics ni la meva estimada. Segurament tots dormen embolcallats per una humitat que té un punt d’agre fermentació. Dormen i no hi ha ningú al menjador. Només jo. Jo i el líquid, ambre daurat, que segueixo abocant al got per fondre’m en la nit. Per fondre’m en la nit i per ofegar la por a la vida. Temo, dramàtic, perquè un canvi brutal pugui capgirar-ho tot, allunyant-nos d’una sintonia que amb tanta naturalitat assagem. Temo no saber retrobar, il·lús com sóc, un moment que ja ha passat. Temo, poruc, veient que imperceptiblement els estels ja no són on eren. M’adono que el temps passa deixant-nos minúscules màcules, petitíssims senyals, cicatrius invisibles. Sento que, en el fons, som com còdols arrossegats pel riu que, sense saber-ho, van sent esculpits pel corrent fluvial. Mai res no serà com aquests moments que potser només jo he viscut. I no deixo de pensar, obsessionat, que són aquestes petjades gairebé invisibles les que potser ho malmetran tot. No serà doncs un canvi brutal el que tot ho trastornarà, sinó inapreciables desenganys, inadvertides traïcions, ínfimes deslleialtats, misèries insignificants. Potser no hi haurà res de tot això, però no deixarem d’imaginar-ho, de sospitar-ho. I serà pitjor encara.

Obro els ulls a la fosca i la vista s’enterboleix amb volves microscòpiques, clapes que només jo veig i que potser no hi són. M’adono aleshores que he estat jo, visionari, jo sol, indigne, qui ha traït l’equilibri.

Continua cantant ella, la Nina Simone, mostrant amb la seva poderosa veu la fragilitat de l’ànima humana, dibuixant les esquerdes de la vida. Canta amb una profunda suavitat. Canta i em commou.


I una llàgrima llisca sobre la pell d'un home sol
atordit per la vida i la mort.
.
I una mirada trista tinta els ulls d'un home sol,
rendit davant la vida i la mort.
.
I dóna una trista mirada a la vida
I plora una sola llàgrima per la mort,
l'home sol.

Diàleg mortal amb l'amic


Húmedos los labios,
brillo en los ojos.
Leve aleteo al respirar.
Piel y carne en su lugar,
vientre y garganta,
manos, y pies para caminar.
Saberes y esfuerzos
Bellos y tristes recuerdos
que ahora torna a invocar,
frágiles vínculos
que está a punto de desligar.
Abandono y frialdad.
Búsqueda de una presencia.
El amor total ¿dónde estará?
Unos pasos más.
Aún siente el corazón palpitar,
el frío en el rostro,
el reflejo en sus ojos
de la gris inmensidad.
En unos instantes,
todo desaparecerá.
Tiemblan las piernas,
no puede vacilar.
El orgullo, lo último que morirá;
una última mirada,
y la oscuridad.
Un aleteo, un sonido
en el mundo que seguirá.
Un escalofrío al imaginar
el filo de acero bajando,
el final.


Comentari: La mort, com la vida, és un combat desigual.

Mentre les ones dansen la música cruel
que remou encès el mortal convit,
un vent roig de gust aspre rossega el pit
d’aquell que fuig del duel.

A Rafael, amic


Com un pou d’aigua clara


Serè i senzill,
abeurant el repòs.
Com un pou d’aigua clara.

Així és ell.

L’ull mirant al cel,
com clara aigua
d’un pou
arrelat a la terra.

Com un pou
que amaga sol
l’aigua clara
en la fondària fosca.

Així és.

Vertiginosa vertical
com
d’un pou
que de clara
aigua viu.

Despresa desclosa,
una estranya imatge,
onírica i ensems real,
com de pou en aigua clara.

Així.

Com un pou.

diumenge, 4 de novembre de 2007

Fruits del bosc


Mistela a Peralada


Un glop dens.


Amb la remor dels nabius

la mistela omple gola i narius.

Com sang espessa regant els cultius,

nodrint i deixant-nos actius.


Un brot intens.


Fa sol

i

ella em vol.


Femella en zel,

sensual, deixa caure el vel,

frisant per fondre el gel

amb càlids llavis de mel.


Fa sol

i

no em dol.


Sota, brau desig traspua,

l’esquena nua

regalima i sua

espurnes en corrua.


Fa sol

i

som en vol.


Pruna esberlada

Terrassa liquada


Mistela a Perlada


Ni sí ni no. Ni no ni sí.


Insòlita puresa


Sexe pur,

per més que intens, un viatge curt.


Un tall de rosa oberta,

pres pel furtiu que l’amor esquiva,

no és sinó delícia certa

del qui ha creuat la riba.


Però jo no sóc caçador

i no em plau silvestre una rosa.

Jo sóc jardiner

i em captiva domèstic el roser.


Remoure la terra

i

amarar la planta

i

espollar-la.


A la fi, poncella plena,

tensa espera


dolç gaudi d’un esclat

que de gemecs tinta la nit,

testimoni tèrbol d’esforç i rendició mesclat.

Aquest és el meu delit.


Amor pur,

per més que místic, un petit furt.


Enigmàtica atracció


Les llunes amb ella


I

Lluna llustrosa,

lladre de llum,

rellotge de lluny.


En davallar les parpelles,

quan sota clovella els ulls reculls,

llega’ns una llicència:

allunya rampells i amolla perills.



II

De llum doll

o de ratlla llum,

de misteris toll.


Mai no enlluernes,

ni desenllaç ni falla,

tot calla rere la blanca muralla.



III

Retall de mirall,

cap d'agulla llampant,

cimbell de metall.


Ets llar de llavis molls que d’ell

acull la pell

en lleu llaç que és manllevat i de perills curull.



IV

Llacuna de llet on hi bull

el ball del foll,

el fill del llop.


Lloes mall i lluita,

flagell deslligat que batalla desvetlla

i no lleves la llisa llàgrima vella,

llarga llosa d’un llinatge defallit.



V

Deixalla,

llei callada de muller vermella,

que pinzell de corall esborralla.


En aquell llot llaures bellesa i

allà on hi ha llòbrega ratlla

no en brolla la dalla,

sinó llum, fillada de llavor treballada.



VI

Tall de llauna lluent,

la lluna amb ella.



VII

Sense ella,


un plany,

soliu satèl·lit inanimat

que entorn la Terra gira,

mentre creix i minva.


Tardor decrèpita

Tardor


De nou, la tardor

de sucre cremat el fullam,

de castanya cuita el fumall,

de brou ardent el llamp,

de cabell d’àngel el degotall.

Sí, com a totes les tardors,

i

la mar,

vegetal sota gris llardós,

verda bleda.

Com un ritu de pas,

el món,

fosc i erm,

sol i vern,

tornarà a ser devorat

pel voraç hivern.


Si ella faltés


Buida plenitud


A la nit,

sol al llit, vell i brut,

ple de mi,

et ploro.


Massa ple de mi,

de la meva tristesa,

de la meva roïndat,

del meu dolor

m’enfonso


Massa buit de tu,

de la teva tendresa,

de la teva bondat,

del teu olor

t’enalteixo.


I

sense tu

no sóc jo.


Sí,

ja no sóc.


Ni vaig,

ni veig,

ni faig.


No visc.


divendres, 6 de juliol de 2007

No busquis


No trobo



Pensant en la nit,
dins la fosca
espaiosa,
cerco el buit.

En l'alba blanca d'un matí cru
vull la plenitud d'un arbre nu
i
en un jorn aiguós de boira densa
m'avinc palpitant amb la ferma terra tensa.

Si a la platja de lluna sóc sobre el pedrís,
m'atanso a la càlida besada d'un còdol gris
i
si vaig rera l'aspre blau
passiu m'amaro de pau.

Emperò desnodrida és la cerca i persistent el peatge.
Potser aquest és el meu viatge,

un deslluït miratge.

dijous, 5 de juliol de 2007

Tao?


Fràgil resistència


Quan la llum
és el baf d’un alè cansat,
bla, bord i brut,

sóc vençut
d’una mandra tova,
d’una desídia tosca.

D’una tirania fosca
sóc poruc.

Vull i no puc,
començo i no acabo,
penso i no faig,
... i no ...
no

Aprofundir, ni en sé ja,
engolit per un bes somnífer
que verí desengorja
i vessa desig mortífer

Esclau d’una peresa inclement
que surant a l’oceà reté la ment,
resto però
immòbil
amb l’antiga, feixuga i eterna força del fòssil.

Confiant així
trair
la voluntat de l’amo.

dimecres, 27 de juny de 2007

Concepció

1 de març, 1993, un dia fred i encapotat, amb volves de neu suspeses en l'aire.

Un regal distingit de la deessa d'hivern per vestir la llum.
Una neu blanca, verge, com l'amor que sentíem en aquella època, ingènuament vencedor davant els obstacles vitals, ignorant la implacable força del temps, del lent pas del temps. Aquell dia les volves de neu eren les guspires de la nostra passió encesa, de la nostra entrega oberta i despreocupada cap a la vida.

Aquesta màgia, aquesta felicitat i confiança, es reflecteixen en el rostre del nostre fill.


Dins els ulls, blauet de lluna cendrosa,
el cel i la mar en embranzida amorosa.
Cel d’alba trencada, neta l'ànima,
s’enceta una rialla, fresc tall de dolça llima.

Per tu,
un camí sense penombra:
en la nit, estels en gran nombre,
i, en la llum, claredat per seguir la via.
Que així sia.

dimarts, 26 de juny de 2007

Desencant difús


Sortiré a les sis


Del despatx sortiré a les sis
i rera
deixaré buit i desencís.

Creuaré Marina.

Collserola a una part,
a l’altra, s’hi endevina
el mar.

Sortiré a les sis,
no sense recança ni remordiment.

Sortiré
i aniré al barber.

dilluns, 18 de juny de 2007

Inici

El dia té hores i les hores tenen colors.

L'hora blanca conté tots els matisos d'una esperança que sorgeix del negre - l'absència de color -. És l'avidesa d'expectatives en moviment. Res no està concebut, tot és indefinit. Aparentment ni guanyem ni perdem, encara. És la gènesi.
La fugacitat del moment permet distingir la llum, en estat pur.

La llum ens transporta a l'hora clara. Tots els colors van esclatant, concedint un moment per tots els tons. Transcorre el temps i l'univers cromàtic va donant consistència a les formes d'un món obert. En l'hora clara hi participen els colors àrids i eixuts, com la calidesa de l'arena o la venerable adoració del gira-sol, i també els colors humits, com la fragància del bosc o el ventall de sensacions que ens ofereix la mar.
L'hora clara ens porta al contrast actiu.

L'hora blava és aclaparadora, té la perillosa bellesa d'un paisatge glaçat. No hi ha harmonia, hi ha imposició i amenaça d'una foscor aïllant. Poc a poc - sense concessions - el blau amb fruïda traïció envaeix el temps i l'espai. Per dret de conquesta tot queda tintat de tensa quietud, lluita immòbil en un moment etern.
L'hora blava és la trista constatació de la fi. La fi que no deixa mai de venir.

El dia té hores i les hores tenen colors.
La vida també.

La nit no en té, ni d'hores, ni de colors.
La mort no ho sé.