dijous, 5 de juliol de 2007

Tao?


Fràgil resistència


Quan la llum
és el baf d’un alè cansat,
bla, bord i brut,

sóc vençut
d’una mandra tova,
d’una desídia tosca.

D’una tirania fosca
sóc poruc.

Vull i no puc,
començo i no acabo,
penso i no faig,
... i no ...
no

Aprofundir, ni en sé ja,
engolit per un bes somnífer
que verí desengorja
i vessa desig mortífer

Esclau d’una peresa inclement
que surant a l’oceà reté la ment,
resto però
immòbil
amb l’antiga, feixuga i eterna força del fòssil.

Confiant així
trair
la voluntat de l’amo.

1 comentari:

Rafael ha dit...

Me ha gustado mucho, la última estrofa matiza el conjunto del poema y le da una fuerza inquietante. No entiendo el título, no creo que el sentimiento que trasladas sea el tao.