Assegut al banc, profundament abatut, procurava assimilar la certesa d’allò que havia experimentat feia una estona. Era una tarda neta i blava, també pura. La tardor començava, però la temperatura era agradable i l’olor seca dels altius xiprers convidava al passeig reposat, tranquil. Però ell no ho estava de tranquil. Si passaves pel seu costat, és veritat que tampoc no el veies particularment alterat. Més aviat estava aclaparat, atordit. Ningú no ho va advertir, de totes formes; perquè poques són les persones que observen. A banda que, en aquell moment, el que centrava l’interès de la gent era l’accident que s’acabava de produir. Conductors i vianants, commoguts, assistien expectants al violent combat entre la vida i la mort que suposadament es lliurava en el cos de la dona. Almenys, això creien.
El Marc ja sabia que era morta.
Res no va incidir en el profund estat de xoc en el que es trobava. Ni l’estrepitós esclafit, primer, ni l’ensordidor soroll de les sirenes, després. Tampoc, la remor que l’accident va aixecar. Res no el va afectar. Potser, i només lleugerament, el va impressionar l’estridència de l’expectació silent. Perquè, en realitat, continuava quiet, sol, perdut. Era vagament conscient de l’entorn vegetal que l’envoltava. Unes moreres que sabien dels colors de la vida i la mort, la tibada arrogància dels verticals xiprers, la blanca pulcritud d’una escorça indefinida. Més enllà, absent, buit.
Estranyament però, el buit té una secreta vocació per ser omplert. Probablement es deu a un recurs autònom que tota ment posseeix, més que com a conseqüència d’un acte de voluntat. Ben al contrari, paradoxalment, només amb un acte de voluntat es pot arribar a no-ser. Per això, des d’una pregona fondària, li van començar a venir records per esbandir el no-res. Inconscientment doncs, el Marc només pretenia trobar-se, ordenar la realitat i assignar-se el paper que li corresponia.
Va reviure la protectora escalfor dels pares a mitjanit quan els malsons atiaven la trepidant foguera de la por. Segur, calent, tranquil, confiat, així se sentia al mig dels pares. Res de dolent no li podia passar. Tal com havia de ser, aquell cap petit no sabia de la maldat, tampoc de la bondat, però es gestava ja el marc d’afecte en el que es mouria la seva infància.
Records agradables, tots. Tendres, fins i tot alguns instants feliços. La vida del Marc no havia estat mai dura. Tampoc profunda. El caràcter plaent de la seva existència li conferia una qualitat banal a la seva vida. Pocs entrebancs, poques contrarietats, cap tragèdia ni drama, cap lligam tortuós. Ni un moment excels, ni brillant, ni esdeveniments extraordinaris. No era ben bé mediocritat, era que a la seva vida li mancava intensitat, fondària, vivesa, passió i compromís. No hi havia força motriu. No per tot això deixava de ser lúcid. El Marc sabia de la seva poca força, de l’escassa energia i de la manca d’objectiu. Ho havia escrit aquell mateix matí en el seu dietari electrònic:
Ni vaig,
ni veig,
ni faig.
No visc.Sense adonar-se’n va deixar de recordar. No calia, ja s’havia refet. Aleshores va començar a posar atenció al seu voltant. Potser el va desvetllar el pas d’una parella furtiva buscant un racó, a recer de les mirades. Ella, cercant l’escalfor de la mirada. Ell, reclamant l’escalfor del cos. Així ho va percebre el Marc, i així era en realitat. El retorn dels seus sentits i l’agosarada conclusió de les seves observacions, el va obligar a situar-se i a retrobar-se en aquell parc enigmàtic, situat a banda i banda del carrer Marina però que tot i així guardava una coherència sense reserves, compartint projecció de línies arbòries, fusionant espais, creant il·lusions. Sí, en el mateix parc en que, en moments diferents, una mort i un amor compartien espai. Una altra vegada, doncs, va tenir present el que feia ja dues hores havia passat.
Havia topat amb la noia en un d’aquells moments indefinits en que ningú no sap cap on ha de tirar. Una distància imperceptible en la que tot estava a l’abast, l’olor i l’alè. Dubte i alhora sorpresa, curiositat i també delit. En el cercle que va dibuixar aquella instantània intimitat, va veure i va saber. Va ser en creuar amb els seus ulls blaus, mentre ella avançava en sentit contrari, quan de forma fugaç va sentir, imperceptiblement tocar, la seva mà. Ella va continuar el seu camí, apressada, sense saber que el somriure encantador que li havia estat dedicat es va fondre de forma fulminant. La sentia caminar i aspirava encara la fresca humitat de la seva aroma. Però, en realitat, ella era ja lluny, molt lluny i el Marc ho sabia. Trasbalsat, va creuar el carrer i es va endinsar en la discreta elegància d’un jardí que, discordant, té per icona el cul de les dones. No va ser l’harmonia del jardí, sinó l’angoixa del coneixement ignot, el que el va obligar a seure. Immòbil al banc, va sentir aleshores el xoc, les sirenes, els murmuris de la gent, del públic.
No li calia mirar, no feia falta girar-se. Ell ja ho havia vist feia una estona.
Va poder tornar en si, essent de nou conscient, quan arribava l’hora blava, imposant una foscor aïllant, aclaparadora, amb la perillosa bellesa d'un paisatge glaçat. Sense concessions, el blau va envair amb fruïda traïció el temps i l'espai, lentament. Tot va ser tintat de tensa quietud, lluita immòbil en un moment etern. Era l'hora blava, la trista constatació de la fi que no deixa mai de venir.
“El dia té hores i les hores tenen colors. La vida també. La nit no en té, ni d'hores, ni de colors. La mort no ho sé.”, podria haver pensat el Marc.
Era fosc ja, malgrat la llum sepulcral d’una lluna llunyana, indiferent al drama humà. Molt a poc a poc, atònit encara, el Marc va tornar a casa, esvaït en un desconcert desolador. Ningú no l’esperava.
Morim sols i sols també vivim.
