dijous, 1 d’octubre de 2009

Tinc gana

De paraula viva em voldria nodrir,


per assaborir-la amb delit,

sense pressa, abandonat,

amb hedonisme amoral,

per abocar-m’hi

amb majestàtica mandra,

amb anàrquic desig.


De paraula viva em voldria nodrir,


per jugar-hi,

lliurement abraonat,

embriac,

rebent-ne conhort i goig,

horror i fàstic també.


De paraula viva i crua,

unes vegades,

dura i palpitant alhora,

sagnant i llefiscosa,


amargant com el darrer vòmit.


De paraula viva i cuita,

altres vegades,

amorosida i tendra,

apetitosa i cívica menja,


celebrada com el primer mot.


De paraula viva em voldria nodrir,

sense passar-ne fretura,

tenint-la a mà,


la voldria

rica, abundosa, vessant, plena,


per viure més una llengua

cada vegada més pobre, escassa, quieta, buida.

dilluns, 22 de desembre de 2008

Elena

Vaig rebre el missatge
i, absurdament,
em va sotragar el teu

“fins demà,

bona nit,

Elena”

Jo no t’estimo,
Elena,
ni tan sols et desitjo,
Elena,
però aquesta proximitat esglaonada,
aquest fibló de cadència intensa,
aquesta fondària en la intimitat
nocturna i creixent,

primer el demà,
després l’ara
i, per fi, el tu,

proferits en veu ofegada,
- jo ho sé i tu no ho saps -
cada vegada més suau i tènue,
- jo ho sento i tu no ho dius -

em va foradar el timpà,
em va esclatar al pit,
Elena,

desconeguda meva.

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Morim sols i sols també vivim

Assegut al banc, profundament abatut, procurava assimilar la certesa d’allò que havia experimentat feia una estona. Era una tarda neta i blava, també pura. La tardor començava, però la temperatura era agradable i l’olor seca dels altius xiprers convidava al passeig reposat, tranquil. Però ell no ho estava de tranquil. Si passaves pel seu costat, és veritat que tampoc no el veies particularment alterat. Més aviat estava aclaparat, atordit. Ningú no ho va advertir, de totes formes; perquè poques són les persones que observen. A banda que, en aquell moment, el que centrava l’interès de la gent era l’accident que s’acabava de produir. Conductors i vianants, commoguts, assistien expectants al violent combat entre la vida i la mort que suposadament es lliurava en el cos de la dona. Almenys, això creien.

El Marc ja sabia que era morta.

Res no va incidir en el profund estat de xoc en el que es trobava. Ni l’estrepitós esclafit, primer, ni l’ensordidor soroll de les sirenes, després. Tampoc, la remor que l’accident va aixecar. Res no el va afectar. Potser, i només lleugerament, el va impressionar l’estridència de l’expectació silent. Perquè, en realitat, continuava quiet, sol, perdut. Era vagament conscient de l’entorn vegetal que l’envoltava. Unes moreres que sabien dels colors de la vida i la mort, la tibada arrogància dels verticals xiprers, la blanca pulcritud d’una escorça indefinida. Més enllà, absent, buit.

Estranyament però, el buit té una secreta vocació per ser omplert. Probablement es deu a un recurs autònom que tota ment posseeix, més que com a conseqüència d’un acte de voluntat. Ben al contrari, paradoxalment, només amb un acte de voluntat es pot arribar a no-ser. Per això, des d’una pregona fondària, li van començar a venir records per esbandir el no-res. Inconscientment doncs, el Marc només pretenia trobar-se, ordenar la realitat i assignar-se el paper que li corresponia.
Va reviure la protectora escalfor dels pares a mitjanit quan els malsons atiaven la trepidant foguera de la por. Segur, calent, tranquil, confiat, així se sentia al mig dels pares. Res de dolent no li podia passar. Tal com havia de ser, aquell cap petit no sabia de la maldat, tampoc de la bondat, però es gestava ja el marc d’afecte en el que es mouria la seva infància.
Records agradables, tots. Tendres, fins i tot alguns instants feliços. La vida del Marc no havia estat mai dura. Tampoc profunda. El caràcter plaent de la seva existència li conferia una qualitat banal a la seva vida. Pocs entrebancs, poques contrarietats, cap tragèdia ni drama, cap lligam tortuós. Ni un moment excels, ni brillant, ni esdeveniments extraordinaris. No era ben bé mediocritat, era que a la seva vida li mancava intensitat, fondària, vivesa, passió i compromís. No hi havia força motriu. No per tot això deixava de ser lúcid. El Marc sabia de la seva poca força, de l’escassa energia i de la manca d’objectiu. Ho havia escrit aquell mateix matí en el seu dietari electrònic:

Ni vaig,
ni veig,
ni faig.

No visc.


Sense adonar-se’n va deixar de recordar. No calia, ja s’havia refet. Aleshores va començar a posar atenció al seu voltant. Potser el va desvetllar el pas d’una parella furtiva buscant un racó, a recer de les mirades. Ella, cercant l’escalfor de la mirada. Ell, reclamant l’escalfor del cos. Així ho va percebre el Marc, i així era en realitat. El retorn dels seus sentits i l’agosarada conclusió de les seves observacions, el va obligar a situar-se i a retrobar-se en aquell parc enigmàtic, situat a banda i banda del carrer Marina però que tot i així guardava una coherència sense reserves, compartint projecció de línies arbòries, fusionant espais, creant il·lusions. Sí, en el mateix parc en que, en moments diferents, una mort i un amor compartien espai. Una altra vegada, doncs, va tenir present el que feia ja dues hores havia passat.

Havia topat amb la noia en un d’aquells moments indefinits en que ningú no sap cap on ha de tirar. Una distància imperceptible en la que tot estava a l’abast, l’olor i l’alè. Dubte i alhora sorpresa, curiositat i també delit. En el cercle que va dibuixar aquella instantània intimitat, va veure i va saber. Va ser en creuar amb els seus ulls blaus, mentre ella avançava en sentit contrari, quan de forma fugaç va sentir, imperceptiblement tocar, la seva mà. Ella va continuar el seu camí, apressada, sense saber que el somriure encantador que li havia estat dedicat es va fondre de forma fulminant. La sentia caminar i aspirava encara la fresca humitat de la seva aroma. Però, en realitat, ella era ja lluny, molt lluny i el Marc ho sabia. Trasbalsat, va creuar el carrer i es va endinsar en la discreta elegància d’un jardí que, discordant, té per icona el cul de les dones. No va ser l’harmonia del jardí, sinó l’angoixa del coneixement ignot, el que el va obligar a seure. Immòbil al banc, va sentir aleshores el xoc, les sirenes, els murmuris de la gent, del públic.

No li calia mirar, no feia falta girar-se. Ell ja ho havia vist feia una estona.

Va poder tornar en si, essent de nou conscient, quan arribava l’hora blava, imposant una foscor aïllant, aclaparadora, amb la perillosa bellesa d'un paisatge glaçat. Sense concessions, el blau va envair amb fruïda traïció el temps i l'espai, lentament. Tot va ser tintat de tensa quietud, lluita immòbil en un moment etern. Era l'hora blava, la trista constatació de la fi que no deixa mai de venir.

“El dia té hores i les hores tenen colors. La vida també. La nit no en té, ni d'hores, ni de colors. La mort no ho sé.”, podria haver pensat el Marc.
Era fosc ja, malgrat la llum sepulcral d’una lluna llunyana, indiferent al drama humà. Molt a poc a poc, atònit encara, el Marc va tornar a casa, esvaït en un desconcert desolador. Ningú no l’esperava.

Morim sols i sols també vivim.

dimecres, 12 de desembre de 2007

Marviva

Verda era la mar


No oculta l’escuma blanca

la fosca fúria, l’espessa ira

d’una mar voraç

que, golafre, arrabassa la vida.


No encobreix la viscosa verdor

la violenta batuda, la feroç agitació

d’una mar llibertina

que, bruta, malda per violar la terra.


No amaga la salvatge bellesa

el vigorós poder, la força potent

d’una mar divina

que, lúbrica, s’allita amb l’oratge.


Rera,

la ciutat arraulida i casta, postrada sota un cel opressor,

es manté grisa,

quieta,

buida

però, ella sí – traïdora -, té a resguard

aquells que, ignorant

la mar,

s’afanyen a comprar fútils regals de nadal.


dimarts, 20 de novembre de 2007

Així, per què ho dius?

Jo, de mi, no en vull parlar.

divendres, 16 de novembre de 2007

Estranyes sextines amoroses


Les edats de l’amor

A la butxaca hi vull dur un tros de mar
i, tot caminant, buscar paraules precioses
amb perfum de marduix
i dir-te-les ben fluix
o, amb un fil de perles foses,
escriure-les ben fines.
.
Sense res per traginar, si amb mi camines,
tot cercant l’inexistent far,
et cantaré estranyes sextines amoroses
i et besaré aquí i allà, a ruix,
follament malalt de tu, en embruix
de màgics mots. Sempre. Si goses.

Continuar i , mentre plàcida reposes
per refer les forces vora les alzines,
sargiré per tu vestits de tel lunar.
Al vespre, ens nodrirem sota l’arboç de cireres carnoses
i engolirem també, silents de la tardor, el retronant cruix.
Tot, només, per fer-te del bosc un dibuix.

Seguir, malgrat que el vent no fuig
i les valls s’albirin ja cendroses,
confoses dins de les boirines.
Seguir, i teixir per nosaltres un cau rar,
calm, clar i obert amb fragància de camoses
partides en escruix.

Sí, amb tu seré, per llaurar el gruix
d’un amor serè, navegant soliu sobre fràgil falutx.
Vençudes ja les passions verinoses,
remogudes les inquietants espines,
esperarem oberts l’avatar,
quan ja totes les ferides veurem closes.

I quan gairebé no restin de nosaltres sinó velles gloses
i la nostra memòria no sigui més que un garbuix
que ens causi el més gran enuig,
t’acaronaré incertament, amb mans tremoloses,
fitant amb esguard mesquí les ruïnes
de la meva llar.

dimecres, 7 de novembre de 2007

Darrers dies de setembre 2006

És fosc. Els amics han marxat ja. L'Anna és al llit, dormint. L’Oriol també. Fa una humitat obscura, dolça, potser també viscosa, però estic a gust. Sol, amb el got de whisky a la mà, escoltant la Nina Simone, amb els ulls tancats, assegut al sofà, les cames estirades i els peus damunt la taula. Res no em destorba i fins i tot em plau el suau balandreig alcohòlic dels meus pensaments.

Hem parlat aquesta nit, com tantes altres, i un corrent de complicitat, de companyonia, ha planat pel menjador, dansant amb la música de les nostres veus. És aquesta una música suau, com l’“erra” que pronúncia el Miquel quan frisa, elegant, per remoure amb delicadesa els nostres raonaments. Ens coneixem de ja fa temps. Aviat farà deu anys. Encara recordo quan vaig conèixer a la Cristina, pletòrica, viva, plena i feliç com només ho poden estar les dones en estat. Poques setmanes després naixeria la Joana. Aquell matí gairebé corria, atrafegada, atabalada, amb la Maria a la mà esquerra. Poc faltava per les nou del matí. L’hora de dur els nens a l’escola. Tan apressada anava que, malgrat que només la coneixia de vista, em va semblar que li podia fer un favor si les acompanyava a l’escola i li ho vaig proposar. Decidida, no ho va dubtar ni un moment, i, tot donant-me les gràcies, va fer entrar la Maria al cotxe i se’n va anar tan ràpida i enfebrida com abans. Més divertit que sorprès, em vaig girar cap a la Maria.

Tota ella ulls, una mirada. Res més i tant alhora. Fràgil i serena, asseguda, vestida amb un vestit blanc amb floretes vermelles, em somreia tímidament. Tenia tres anys la Maria, com l’Oriol.

Serà sempre aquella nena. Serà sempre la filla que no he tingut.

D’aleshores ençà que ens hem anat coneixent. Cada vegada més. Ja s’ha esvaït l’encanteri i malgrat que sabem de les nostres debilitats, tenim el tacte de tractar-les amb cura, però per sobre de tot no ens sentim aliens. La nostra és una amistat trenada sense cap esforç especial, sense que cap tragèdia ens unís, sense que cap prova fos requerida. Avui, aquesta nit, mentre parlàvem, hi havia una harmonia, un equilibri vibrant, que m’ha fet pensar – amb la ingenuïtat d’uns temps antics - en els quatre punts cardinals, en els quatre elements del univers. Tan convençut m’he sentit dels nostres vincles. La conversa ens duia amb fluïdesa d’un tema a l’altre, sense que ningú no s’imposés, amb una cadència i un ritme en la que tots participàvem. Tots érem solistes orquestrats. M’agrada pensar que fèiem honor a l’origen etimològic del mot – con-versa -, perquè era com si ens recitéssim versos l’un a l’altre, l’un amb l’altre. En el diàleg hi havia aquella sonoritat que només la poesia ens dóna. Potser sóc un sentimental o potser era realment la música que, com a remor de fons, conqueria la nostra conversa. No sé què era, però jo, en aquells moments que acabo de viure, hi he vist poesia musical. No era el què dèiem, era com i quan ho dèiem. Potser era perquè ho dèiem tots plegats. De totes formes, ho haig d’admetre, tampoc es pot descartar que no sigui el whisky el que em du per aquests lírics senderis.

Parlàvem i, mentre, la nit avançava. Ignoràvem el moviment distant dels estels, immersos com estàvem en el univers, en el nostre univers, un món d’un sol vers – uni-vers -.

I en un vers, un món.

Ara no hi són ja, ni els amics ni la meva estimada. Segurament tots dormen embolcallats per una humitat que té un punt d’agre fermentació. Dormen i no hi ha ningú al menjador. Només jo. Jo i el líquid, ambre daurat, que segueixo abocant al got per fondre’m en la nit. Per fondre’m en la nit i per ofegar la por a la vida. Temo, dramàtic, perquè un canvi brutal pugui capgirar-ho tot, allunyant-nos d’una sintonia que amb tanta naturalitat assagem. Temo no saber retrobar, il·lús com sóc, un moment que ja ha passat. Temo, poruc, veient que imperceptiblement els estels ja no són on eren. M’adono que el temps passa deixant-nos minúscules màcules, petitíssims senyals, cicatrius invisibles. Sento que, en el fons, som com còdols arrossegats pel riu que, sense saber-ho, van sent esculpits pel corrent fluvial. Mai res no serà com aquests moments que potser només jo he viscut. I no deixo de pensar, obsessionat, que són aquestes petjades gairebé invisibles les que potser ho malmetran tot. No serà doncs un canvi brutal el que tot ho trastornarà, sinó inapreciables desenganys, inadvertides traïcions, ínfimes deslleialtats, misèries insignificants. Potser no hi haurà res de tot això, però no deixarem d’imaginar-ho, de sospitar-ho. I serà pitjor encara.

Obro els ulls a la fosca i la vista s’enterboleix amb volves microscòpiques, clapes que només jo veig i que potser no hi són. M’adono aleshores que he estat jo, visionari, jo sol, indigne, qui ha traït l’equilibri.

Continua cantant ella, la Nina Simone, mostrant amb la seva poderosa veu la fragilitat de l’ànima humana, dibuixant les esquerdes de la vida. Canta amb una profunda suavitat. Canta i em commou.


I una llàgrima llisca sobre la pell d'un home sol
atordit per la vida i la mort.
.
I una mirada trista tinta els ulls d'un home sol,
rendit davant la vida i la mort.
.
I dóna una trista mirada a la vida
I plora una sola llàgrima per la mort,
l'home sol.