dimecres, 27 de juny de 2007

Concepció

1 de març, 1993, un dia fred i encapotat, amb volves de neu suspeses en l'aire.

Un regal distingit de la deessa d'hivern per vestir la llum.
Una neu blanca, verge, com l'amor que sentíem en aquella època, ingènuament vencedor davant els obstacles vitals, ignorant la implacable força del temps, del lent pas del temps. Aquell dia les volves de neu eren les guspires de la nostra passió encesa, de la nostra entrega oberta i despreocupada cap a la vida.

Aquesta màgia, aquesta felicitat i confiança, es reflecteixen en el rostre del nostre fill.


Dins els ulls, blauet de lluna cendrosa,
el cel i la mar en embranzida amorosa.
Cel d’alba trencada, neta l'ànima,
s’enceta una rialla, fresc tall de dolça llima.

Per tu,
un camí sense penombra:
en la nit, estels en gran nombre,
i, en la llum, claredat per seguir la via.
Que així sia.

dimarts, 26 de juny de 2007

Desencant difús


Sortiré a les sis


Del despatx sortiré a les sis
i rera
deixaré buit i desencís.

Creuaré Marina.

Collserola a una part,
a l’altra, s’hi endevina
el mar.

Sortiré a les sis,
no sense recança ni remordiment.

Sortiré
i aniré al barber.

dilluns, 18 de juny de 2007

Inici

El dia té hores i les hores tenen colors.

L'hora blanca conté tots els matisos d'una esperança que sorgeix del negre - l'absència de color -. És l'avidesa d'expectatives en moviment. Res no està concebut, tot és indefinit. Aparentment ni guanyem ni perdem, encara. És la gènesi.
La fugacitat del moment permet distingir la llum, en estat pur.

La llum ens transporta a l'hora clara. Tots els colors van esclatant, concedint un moment per tots els tons. Transcorre el temps i l'univers cromàtic va donant consistència a les formes d'un món obert. En l'hora clara hi participen els colors àrids i eixuts, com la calidesa de l'arena o la venerable adoració del gira-sol, i també els colors humits, com la fragància del bosc o el ventall de sensacions que ens ofereix la mar.
L'hora clara ens porta al contrast actiu.

L'hora blava és aclaparadora, té la perillosa bellesa d'un paisatge glaçat. No hi ha harmonia, hi ha imposició i amenaça d'una foscor aïllant. Poc a poc - sense concessions - el blau amb fruïda traïció envaeix el temps i l'espai. Per dret de conquesta tot queda tintat de tensa quietud, lluita immòbil en un moment etern.
L'hora blava és la trista constatació de la fi. La fi que no deixa mai de venir.

El dia té hores i les hores tenen colors.
La vida també.

La nit no en té, ni d'hores, ni de colors.
La mort no ho sé.