dilluns, 18 de juny de 2007

Inici

El dia té hores i les hores tenen colors.

L'hora blanca conté tots els matisos d'una esperança que sorgeix del negre - l'absència de color -. És l'avidesa d'expectatives en moviment. Res no està concebut, tot és indefinit. Aparentment ni guanyem ni perdem, encara. És la gènesi.
La fugacitat del moment permet distingir la llum, en estat pur.

La llum ens transporta a l'hora clara. Tots els colors van esclatant, concedint un moment per tots els tons. Transcorre el temps i l'univers cromàtic va donant consistència a les formes d'un món obert. En l'hora clara hi participen els colors àrids i eixuts, com la calidesa de l'arena o la venerable adoració del gira-sol, i també els colors humits, com la fragància del bosc o el ventall de sensacions que ens ofereix la mar.
L'hora clara ens porta al contrast actiu.

L'hora blava és aclaparadora, té la perillosa bellesa d'un paisatge glaçat. No hi ha harmonia, hi ha imposició i amenaça d'una foscor aïllant. Poc a poc - sense concessions - el blau amb fruïda traïció envaeix el temps i l'espai. Per dret de conquesta tot queda tintat de tensa quietud, lluita immòbil en un moment etern.
L'hora blava és la trista constatació de la fi. La fi que no deixa mai de venir.

El dia té hores i les hores tenen colors.
La vida també.

La nit no en té, ni d'hores, ni de colors.
La mort no ho sé.

1 comentari:

Rafael ha dit...

Me ha gustado mucho, como todo lo que escribes. Envidio tu don para expresar lo que otros sólo podemos sentir. El final estupendo.