divendres, 16 de novembre de 2007

Estranyes sextines amoroses


Les edats de l’amor

A la butxaca hi vull dur un tros de mar
i, tot caminant, buscar paraules precioses
amb perfum de marduix
i dir-te-les ben fluix
o, amb un fil de perles foses,
escriure-les ben fines.
.
Sense res per traginar, si amb mi camines,
tot cercant l’inexistent far,
et cantaré estranyes sextines amoroses
i et besaré aquí i allà, a ruix,
follament malalt de tu, en embruix
de màgics mots. Sempre. Si goses.

Continuar i , mentre plàcida reposes
per refer les forces vora les alzines,
sargiré per tu vestits de tel lunar.
Al vespre, ens nodrirem sota l’arboç de cireres carnoses
i engolirem també, silents de la tardor, el retronant cruix.
Tot, només, per fer-te del bosc un dibuix.

Seguir, malgrat que el vent no fuig
i les valls s’albirin ja cendroses,
confoses dins de les boirines.
Seguir, i teixir per nosaltres un cau rar,
calm, clar i obert amb fragància de camoses
partides en escruix.

Sí, amb tu seré, per llaurar el gruix
d’un amor serè, navegant soliu sobre fràgil falutx.
Vençudes ja les passions verinoses,
remogudes les inquietants espines,
esperarem oberts l’avatar,
quan ja totes les ferides veurem closes.

I quan gairebé no restin de nosaltres sinó velles gloses
i la nostra memòria no sigui més que un garbuix
que ens causi el més gran enuig,
t’acaronaré incertament, amb mans tremoloses,
fitant amb esguard mesquí les ruïnes
de la meva llar.

1 comentari:

Rafael ha dit...

Me lo he tenido que leer varias veces (la primera con diccionario en mano). ¿Por qué acaba tan mal? ¿Por qué esos dos versos tan largos hacia la mitad -los que más me gustan, por cierto-? ¿Marcan acaso la división entre el pasado y el futuro? La playa (o el mar, yo me imagino una playa), el bosque, el refugio (el hogar), la barca... aparentemente tan tópico y, sin embargo, tan vivo... qué placer.