Mistela a Peralada
Un glop dens.
Amb la remor dels nabius
la mistela omple gola i narius.
Com sang espessa regant els cultius,
nodrint i deixant-nos actius.
Un brot intens.
Fa sol
i
ella em vol.
Femella en zel,
sensual, deixa caure el vel,
frisant per fondre el gel
amb càlids llavis de mel.
Fa sol
i
no em dol.
Sota, brau desig traspua,
l’esquena nua
regalima i sua
espurnes en corrua.
Fa sol
i
som en vol.
Pruna esberlada
Terrassa liquada
Mistela a Perlada
Insòlita puresa
Sexe pur,
per més que intens, un viatge curt.
Un tall de rosa oberta,
pres pel furtiu que l’amor esquiva,
no és sinó delícia certa
del qui ha creuat la riba.
Però jo no sóc caçador
i no em plau silvestre una rosa.
Jo sóc jardiner
i em captiva domèstic el roser.
Remoure la terra
i
amarar la planta
i
espollar-la.
A la fi, poncella plena,
tensa espera
dolç gaudi d’un esclat
que de gemecs tinta la nit,
testimoni tèrbol d’esforç i rendició mesclat.
Aquest és el meu delit.
Amor pur,
per més que místic, un petit furt.
I
Lluna llustrosa,
lladre de llum,
rellotge de lluny.
En davallar les parpelles,
quan sota clovella els ulls reculls,
llega’ns una llicència:
allunya rampells i amolla perills.
II
De llum doll
o de ratlla llum,
de misteris toll.
Mai no enlluernes,
ni desenllaç ni falla,
tot calla rere la blanca muralla.
III
Retall de mirall,
cap d'agulla llampant,
cimbell de metall.
Ets llar de llavis molls que d’ell
acull la pell
en lleu llaç que és manllevat i de perills curull.
IV
Llacuna de llet on hi bull
el ball del foll,
el fill del llop.
Lloes mall i lluita,
flagell deslligat que batalla desvetlla
i no lleves la llisa llàgrima vella,
llarga llosa d’un llinatge defallit.
V
Deixalla,
llei callada de muller vermella,
que pinzell de corall esborralla.
En aquell llot llaures bellesa i
allà on hi ha llòbrega ratlla
no en brolla la dalla,
sinó llum, fillada de llavor treballada.
VI
Tall de llauna lluent,
la lluna amb ella.
VII
Sense ella,
un plany,
soliu satèl·lit inanimat
que entorn
mentre creix i minva.
De nou, la tardor
de sucre cremat el fullam,
de castanya cuita el fumall,
de brou ardent el llamp,
de cabell d’àngel el degotall.
Sí, com a totes les tardors,
i
la mar,
vegetal sota gris llardós,
verda bleda.
Com un ritu de pas,
el món,
fosc i erm,
sol i vern,
tornarà a ser devorat
pel voraç hivern.
Buida plenitud
A la nit,
sol al llit, vell i brut,
ple de mi,
et ploro.
Massa ple de mi,
de la meva tristesa,
de la meva roïndat,
del meu dolor
m’enfonso
Massa buit de tu,
de la teva tendresa,
de la teva bondat,
del teu olor
t’enalteixo.
I
sense tu
no sóc jo.
Sí,
ja no sóc.
Ni vaig,
ni veig,
ni faig.
No visc.
