dimecres, 7 de novembre del 2007

Diàleg mortal amb l'amic


Húmedos los labios,
brillo en los ojos.
Leve aleteo al respirar.
Piel y carne en su lugar,
vientre y garganta,
manos, y pies para caminar.
Saberes y esfuerzos
Bellos y tristes recuerdos
que ahora torna a invocar,
frágiles vínculos
que está a punto de desligar.
Abandono y frialdad.
Búsqueda de una presencia.
El amor total ¿dónde estará?
Unos pasos más.
Aún siente el corazón palpitar,
el frío en el rostro,
el reflejo en sus ojos
de la gris inmensidad.
En unos instantes,
todo desaparecerá.
Tiemblan las piernas,
no puede vacilar.
El orgullo, lo último que morirá;
una última mirada,
y la oscuridad.
Un aleteo, un sonido
en el mundo que seguirá.
Un escalofrío al imaginar
el filo de acero bajando,
el final.


Comentari: La mort, com la vida, és un combat desigual.

Mentre les ones dansen la música cruel
que remou encès el mortal convit,
un vent roig de gust aspre rossega el pit
d’aquell que fuig del duel.

A Rafael, amic


Com un pou d’aigua clara


Serè i senzill,
abeurant el repòs.
Com un pou d’aigua clara.

Així és ell.

L’ull mirant al cel,
com clara aigua
d’un pou
arrelat a la terra.

Com un pou
que amaga sol
l’aigua clara
en la fondària fosca.

Així és.

Vertiginosa vertical
com
d’un pou
que de clara
aigua viu.

Despresa desclosa,
una estranya imatge,
onírica i ensems real,
com de pou en aigua clara.

Així.

Com un pou.

diumenge, 4 de novembre del 2007

Fruits del bosc


Mistela a Peralada


Un glop dens.


Amb la remor dels nabius

la mistela omple gola i narius.

Com sang espessa regant els cultius,

nodrint i deixant-nos actius.


Un brot intens.


Fa sol

i

ella em vol.


Femella en zel,

sensual, deixa caure el vel,

frisant per fondre el gel

amb càlids llavis de mel.


Fa sol

i

no em dol.


Sota, brau desig traspua,

l’esquena nua

regalima i sua

espurnes en corrua.


Fa sol

i

som en vol.


Pruna esberlada

Terrassa liquada


Mistela a Perlada


Ni sí ni no. Ni no ni sí.


Insòlita puresa


Sexe pur,

per més que intens, un viatge curt.


Un tall de rosa oberta,

pres pel furtiu que l’amor esquiva,

no és sinó delícia certa

del qui ha creuat la riba.


Però jo no sóc caçador

i no em plau silvestre una rosa.

Jo sóc jardiner

i em captiva domèstic el roser.


Remoure la terra

i

amarar la planta

i

espollar-la.


A la fi, poncella plena,

tensa espera


dolç gaudi d’un esclat

que de gemecs tinta la nit,

testimoni tèrbol d’esforç i rendició mesclat.

Aquest és el meu delit.


Amor pur,

per més que místic, un petit furt.


Enigmàtica atracció


Les llunes amb ella


I

Lluna llustrosa,

lladre de llum,

rellotge de lluny.


En davallar les parpelles,

quan sota clovella els ulls reculls,

llega’ns una llicència:

allunya rampells i amolla perills.



II

De llum doll

o de ratlla llum,

de misteris toll.


Mai no enlluernes,

ni desenllaç ni falla,

tot calla rere la blanca muralla.



III

Retall de mirall,

cap d'agulla llampant,

cimbell de metall.


Ets llar de llavis molls que d’ell

acull la pell

en lleu llaç que és manllevat i de perills curull.



IV

Llacuna de llet on hi bull

el ball del foll,

el fill del llop.


Lloes mall i lluita,

flagell deslligat que batalla desvetlla

i no lleves la llisa llàgrima vella,

llarga llosa d’un llinatge defallit.



V

Deixalla,

llei callada de muller vermella,

que pinzell de corall esborralla.


En aquell llot llaures bellesa i

allà on hi ha llòbrega ratlla

no en brolla la dalla,

sinó llum, fillada de llavor treballada.



VI

Tall de llauna lluent,

la lluna amb ella.



VII

Sense ella,


un plany,

soliu satèl·lit inanimat

que entorn la Terra gira,

mentre creix i minva.


Tardor decrèpita

Tardor


De nou, la tardor

de sucre cremat el fullam,

de castanya cuita el fumall,

de brou ardent el llamp,

de cabell d’àngel el degotall.

Sí, com a totes les tardors,

i

la mar,

vegetal sota gris llardós,

verda bleda.

Com un ritu de pas,

el món,

fosc i erm,

sol i vern,

tornarà a ser devorat

pel voraç hivern.


Si ella faltés


Buida plenitud


A la nit,

sol al llit, vell i brut,

ple de mi,

et ploro.


Massa ple de mi,

de la meva tristesa,

de la meva roïndat,

del meu dolor

m’enfonso


Massa buit de tu,

de la teva tendresa,

de la teva bondat,

del teu olor

t’enalteixo.


I

sense tu

no sóc jo.


Sí,

ja no sóc.


Ni vaig,

ni veig,

ni faig.


No visc.