Verda era la mar
No oculta l’escuma blanca
la fosca fúria, l’espessa ira
d’una mar voraç
que, golafre, arrabassa la vida.
No encobreix la viscosa verdor
la violenta batuda, la feroç agitació
d’una mar llibertina
que, bruta, malda per violar la terra.
No amaga la salvatge bellesa
el vigorós poder, la força potent
d’una mar divina
que, lúbrica, s’allita amb l’oratge.
Rera,
la ciutat arraulida i casta, postrada sota un cel opressor,
es manté grisa,
quieta,
buida
però, ella sí – traïdora -, té a resguard
aquells que, ignorant
la mar,
s’afanyen a comprar fútils regals de nadal.
4 comentaris:
Hola, nos ha gustado tu poesía, pero lo de la població al final, parece que no encaja (Gracia), yo (Rafa) creo que está buscado a posta... opiniones...
No encaixa. És veritat.
Buscava el contrast. D'una banda, natura salvatge, dionisíaca, sense límit, sense culpa, bellesa brutal. De l'altra, la civitas, la cultura, la mesura, la prudència i el càlcul.
"una població", realment no acaba d'escaure.
Acabo d'enviar el comentari i no sé com modificar-lo.
Us volia donar les gràcies per la vostra observació.
Albert
Me ha gustado mucho este poema (con las limitaciones de idioma que padezco)
Lu
Publica un comentari a l'entrada