dimecres, 12 de desembre de 2007

Marviva

Verda era la mar


No oculta l’escuma blanca

la fosca fúria, l’espessa ira

d’una mar voraç

que, golafre, arrabassa la vida.


No encobreix la viscosa verdor

la violenta batuda, la feroç agitació

d’una mar llibertina

que, bruta, malda per violar la terra.


No amaga la salvatge bellesa

el vigorós poder, la força potent

d’una mar divina

que, lúbrica, s’allita amb l’oratge.


Rera,

la ciutat arraulida i casta, postrada sota un cel opressor,

es manté grisa,

quieta,

buida

però, ella sí – traïdora -, té a resguard

aquells que, ignorant

la mar,

s’afanyen a comprar fútils regals de nadal.


4 comentaris:

Rafael ha dit...

Hola, nos ha gustado tu poesía, pero lo de la població al final, parece que no encaja (Gracia), yo (Rafa) creo que está buscado a posta... opiniones...

Albert ha dit...

No encaixa. És veritat.

Buscava el contrast. D'una banda, natura salvatge, dionisíaca, sense límit, sense culpa, bellesa brutal. De l'altra, la civitas, la cultura, la mesura, la prudència i el càlcul.

"una població", realment no acaba d'escaure.

Albert ha dit...

Acabo d'enviar el comentari i no sé com modificar-lo.
Us volia donar les gràcies per la vostra observació.

Albert

Lucía ha dit...

Me ha gustado mucho este poema (con las limitaciones de idioma que padezco)

Lu