dilluns, 22 de desembre de 2008

Elena

Vaig rebre el missatge
i, absurdament,
em va sotragar el teu

“fins demà,

bona nit,

Elena”

Jo no t’estimo,
Elena,
ni tan sols et desitjo,
Elena,
però aquesta proximitat esglaonada,
aquest fibló de cadència intensa,
aquesta fondària en la intimitat
nocturna i creixent,

primer el demà,
després l’ara
i, per fi, el tu,

proferits en veu ofegada,
- jo ho sé i tu no ho saps -
cada vegada més suau i tènue,
- jo ho sento i tu no ho dius -

em va foradar el timpà,
em va esclatar al pit,
Elena,

desconeguda meva.

3 comentaris:

pablo medel ha dit...

Em va agradar el teu poema. Suena muy bonito todo en catalán. Abrazos madrileños,

Anònim ha dit...

molt maco el poema,

es una mica el que em passa a mi.

fins ara, E.

Anònim ha dit...

Qué pasó con Elena?