No sé res

Tinc gana

2009-10-01T17:55:00.002+02:00

De paraula viva em voldria nodrir,

per assaborir-la amb delit,

sense pressa, abandonat,

amb hedonisme amoral,

per abocar-m’hi

amb majestàtica mandra,

amb anàrquic desig.

De paraula viva em voldria nodrir,

per jugar-hi,

lliurement abraonat,

embriac,

rebent-ne conhort i goig,

horror i fàstic també.

De paraula viva i crua,

unes vegades,

dura i palpitant alhora,

sagnant i llefiscosa,

amargant com el darrer vòmit.

De paraula viva i cuita,

altres vegades,

amorosida i tendra,

apetitosa i cívica menja,

celebrada com el primer mot.

De paraula viva em voldria nodrir,

sense passar-ne fretura,

tenint-la a mà,

la voldria

rica, abundosa, vessant, plena,

per viure més una llengua

cada vegada més pobre, escassa, quieta, buida.

Elena

2008-12-22T17:05:00.003+01:00

Vaig rebre el missatge
i, absurdament,
em va sotragar el teu

“fins demà,

bona nit,

Elena”

Jo no t’estimo,
Elena,
ni tan sols et desitjo,
Elena,
però aquesta proximitat esglaonada,
aquest fibló de cadència intensa,
aquesta fondària en la intimitat
nocturna i creixent,

primer el demà,
després l’ara
i, per fi, el tu,

proferits en veu ofegada,
- jo ho sé i tu no ho saps -
cada vegada més suau i tènue,
- jo ho sento i tu no ho dius -

em va foradar el timpà,
em va esclatar al pit,
Elena,

desconeguda meva.

Morim sols i sols també vivim

2008-10-15T17:54:00.005+02:00

Assegut al banc, profundament abatut, procurava assimilar la certesa d’allò que havia experimentat feia una estona. Era una tarda neta i blava, també pura. La tardor començava, però la temperatura era agradable i l’olor seca dels altius xiprers convidava al passeig reposat, tranquil. Però ell no ho estava de tranquil. Si passaves pel seu costat, és veritat que tampoc no el veies particularment alterat. Més aviat estava aclaparat, atordit. Ningú no ho va advertir, de totes formes; perquè poques són les persones que observen. A banda que, en aquell moment, el que centrava l’interès de la gent era l’accident que s’acabava de produir. Conductors i vianants, commoguts, assistien expectants al violent combat entre la vida i la mort que suposadament es lliurava en el cos de la dona. Almenys, això creien.

El Marc ja sabia que era morta.

Res no va incidir en el profund estat de xoc en el que es trobava. Ni l’estrepitós esclafit, primer, ni l’ensordidor soroll de les sirenes, després. Tampoc, la remor que l’accident va aixecar. Res no el va afectar. Potser, i només lleugerament, el va impressionar l’estridència de l’expectació silent. Perquè, en realitat, continuava quiet, sol, perdut. Era vagament conscient de l’entorn vegetal que l’envoltava. Unes moreres que sabien dels colors de la vida i la mort, la tibada arrogància dels verticals xiprers, la blanca pulcritud d’una escorça indefinida. Més enllà, absent, buit.

Estranyament però, el buit té una secreta vocació per ser omplert. Probablement es deu a un recurs autònom que tota ment posseeix, més que com a conseqüència d’un acte de voluntat. Ben al contrari, paradoxalment, només amb un acte de voluntat es pot arribar a no-ser. Per això, des d’una pregona fondària, li van començar a venir records per esbandir el no-res. Inconscientment doncs, el Marc només pretenia trobar-se, ordenar la realitat i assignar-se el paper que li corresponia.
Va reviure la protectora escalfor dels pares a mitjanit quan els malsons atiaven la trepidant foguera de la por. Segur, calent, tranquil, confiat, així se sentia al mig dels pares. Res de dolent no li podia passar. Tal com havia de ser, aquell cap petit no sabia de la maldat, tampoc de la bondat, però es gestava ja el marc d’afecte en el que es mouria la seva infància.
Records agradables, tots. Tendres, fins i tot alguns instants feliços. La vida del Marc no havia estat mai dura. Tampoc profunda. El caràcter plaent de la seva existència li conferia una qualitat banal a la seva vida. Pocs entrebancs, poques contrarietats, cap tragèdia ni drama, cap lligam tortuós. Ni un moment excels, ni brillant, ni esdeveniments extraordinaris. No era ben bé mediocritat, era que a la seva vida li mancava intensitat, fondària, vivesa, passió i compromís. No hi havia força motriu. No per tot això deixava de ser lúcid. El Marc sabia de la seva poca força, de l’escassa energia i de la manca d’objectiu. Ho havia escrit aquell mateix matí en el seu dietari electrònic:

Ni vaig,
ni veig,
ni faig.

No visc.

Sense adonar-se’n va deixar de recordar. No calia, ja s’havia refet. Aleshores va començar a posar atenció al seu voltant. Potser el va desvetllar el pas d’una parella furtiva buscant un racó, a recer de les mirades. Ella, cercant l’escalfor de la mirada. Ell, reclamant l’escalfor del cos. Així ho va percebre el Marc, i així era en realitat. El retorn dels seus sentits i l’agosarada conclusió de les seves observacions, el va obligar a situar-se i a retrobar-se en aquell parc enigmàtic, situat a banda i banda del carrer Marina però que tot i així guardava una coherència sense reserves, compartint projecció de línies arbòries, fusionant espais, creant il·lusions. Sí, en el mateix parc en que, en moments diferents, una mort i un amor compartien espai. Una altra vegada, doncs, va tenir present el que feia ja dues hores havia passat.

Havia topat amb la noia en un d’aquells moments indefinits en que ningú no sap cap on ha de tirar. Una distància imperceptible en la que tot estava a l’abast, l’olor i l’alè. Dubte i alhora sorpresa, curiositat i també delit. En el cercle que va dibuixar aquella instantània intimitat, va veure i va saber. Va ser en creuar amb els seus ulls blaus, mentre ella avançava en sentit contrari, quan de forma fugaç va sentir, imperceptiblement tocar, la seva mà. Ella va continuar el seu camí, apressada, sense saber que el somriure encantador que li havia estat dedicat es va fondre de forma fulminant. La sentia caminar i aspirava encara la fresca humitat de la seva aroma. Però, en realitat, ella era ja lluny, molt lluny i el Marc ho sabia. Trasbalsat, va creuar el carrer i es va endinsar en la discreta elegància d’un jardí que, discordant, té per icona el cul de les dones. No va ser l’harmonia del jardí, sinó l’angoixa del coneixement ignot, el que el va obligar a seure. Immòbil al banc, va sentir aleshores el xoc, les sirenes, els murmuris de la gent, del públic.

No li calia mirar, no feia falta girar-se. Ell ja ho havia vist feia una estona.

Va poder tornar en si, essent de nou conscient, quan arribava l’hora blava, imposant una foscor aïllant, aclaparadora, amb la perillosa bellesa d'un paisatge glaçat. Sense concessions, el blau va envair amb fruïda traïció el temps i l'espai, lentament. Tot va ser tintat de tensa quietud, lluita immòbil en un moment etern. Era l'hora blava, la trista constatació de la fi que no deixa mai de venir.

“El dia té hores i les hores tenen colors. La vida també. La nit no en té, ni d'hores, ni de colors. La mort no ho sé.”, podria haver pensat el Marc.
Era fosc ja, malgrat la llum sepulcral d’una lluna llunyana, indiferent al drama humà. Molt a poc a poc, atònit encara, el Marc va tornar a casa, esvaït en un desconcert desolador. Ningú no l’esperava.

Morim sols i sols també vivim.

Marviva

2007-12-12T17:05:00.002+01:00

Verda era la mar

No oculta l’escuma blanca

la fosca fúria, l’espessa ira

d’una mar voraç

que, golafre, arrabassa la vida.

No encobreix la viscosa verdor

la violenta batuda, la feroç agitació

d’una mar llibertina

que, bruta, malda per violar la terra.

No amaga la salvatge bellesa

el vigorós poder, la força potent

d’una mar divina

que, lúbrica, s’allita amb l’oratge.

Rera,

la ciutat arraulida i casta, postrada sota un cel opressor,

es manté grisa,

quieta,

buida

però, ella sí – traïdora -, té a resguard

aquells que, ignorant

la mar,

s’afanyen a comprar fútils regals de nadal.

Així, per què ho dius?

2007-11-20T22:49:00.001+01:00

Jo, de mi, no en vull parlar.

Estranyes sextines amoroses

2007-11-16T17:45:00.000+01:00

Les edats de l’amor

A la butxaca hi vull dur un tros de mar
i, tot caminant, buscar paraules precioses
amb perfum de marduix
i dir-te-les ben fluix
o, amb un fil de perles foses,
escriure-les ben fines.
.
Sense res per traginar, si amb mi camines,
tot cercant l’inexistent far,
et cantaré estranyes sextines amoroses
i et besaré aquí i allà, a ruix,
follament malalt de tu, en embruix
de màgics mots. Sempre. Si goses.

Continuar i , mentre plàcida reposes
per refer les forces vora les alzines,
sargiré per tu vestits de tel lunar.
Al vespre, ens nodrirem sota l’arboç de cireres carnoses
i engolirem també, silents de la tardor, el retronant cruix.
Tot, només, per fer-te del bosc un dibuix.

Seguir, malgrat que el vent no fuig
i les valls s’albirin ja cendroses,
confoses dins de les boirines.
Seguir, i teixir per nosaltres un cau rar,
calm, clar i obert amb fragància de camoses
partides en escruix.

Sí, amb tu seré, per llaurar el gruix
d’un amor serè, navegant soliu sobre fràgil falutx.
Vençudes ja les passions verinoses,
remogudes les inquietants espines,
esperarem oberts l’avatar,
quan ja totes les ferides veurem closes.

I quan gairebé no restin de nosaltres sinó velles gloses
i la nostra memòria no sigui més que un garbuix
que ens causi el més gran enuig,
t’acaronaré incertament, amb mans tremoloses,
fitant amb esguard mesquí les ruïnes
de la meva llar.

Darrers dies de setembre 2006

2007-11-07T16:25:00.000+01:00

És fosc. Els amics han marxat ja. L'Anna és al llit, dormint. L’Oriol també. Fa una humitat obscura, dolça, potser també viscosa, però estic a gust. Sol, amb el got de whisky a la mà, escoltant la Nina Simone, amb els ulls tancats, assegut al sofà, les cames estirades i els peus damunt la taula. Res no em destorba i fins i tot em plau el suau balandreig alcohòlic dels meus pensaments.

Hem parlat aquesta nit, com tantes altres, i un corrent de complicitat, de companyonia, ha planat pel menjador, dansant amb la música de les nostres veus. És aquesta una música suau, com l’“erra” que pronúncia el Miquel quan frisa, elegant, per remoure amb delicadesa els nostres raonaments. Ens coneixem de ja fa temps. Aviat farà deu anys. Encara recordo quan vaig conèixer a la Cristina, pletòrica, viva, plena i feliç com només ho poden estar les dones en estat. Poques setmanes després naixeria la Joana. Aquell matí gairebé corria, atrafegada, atabalada, amb la Maria a la mà esquerra. Poc faltava per les nou del matí. L’hora de dur els nens a l’escola. Tan apressada anava que, malgrat que només la coneixia de vista, em va semblar que li podia fer un favor si les acompanyava a l’escola i li ho vaig proposar. Decidida, no ho va dubtar ni un moment, i, tot donant-me les gràcies, va fer entrar la Maria al cotxe i se’n va anar tan ràpida i enfebrida com abans. Més divertit que sorprès, em vaig girar cap a la Maria.

Tota ella ulls, una mirada. Res més i tant alhora. Fràgil i serena, asseguda, vestida amb un vestit blanc amb floretes vermelles, em somreia tímidament. Tenia tres anys la Maria, com l’Oriol.

Serà sempre aquella nena. Serà sempre la filla que no he tingut.

D’aleshores ençà que ens hem anat coneixent. Cada vegada més. Ja s’ha esvaït l’encanteri i malgrat que sabem de les nostres debilitats, tenim el tacte de tractar-les amb cura, però per sobre de tot no ens sentim aliens. La nostra és una amistat trenada sense cap esforç especial, sense que cap tragèdia ens unís, sense que cap prova fos requerida. Avui, aquesta nit, mentre parlàvem, hi havia una harmonia, un equilibri vibrant, que m’ha fet pensar – amb la ingenuïtat d’uns temps antics - en els quatre punts cardinals, en els quatre elements del univers. Tan convençut m’he sentit dels nostres vincles. La conversa ens duia amb fluïdesa d’un tema a l’altre, sense que ningú no s’imposés, amb una cadència i un ritme en la que tots participàvem. Tots érem solistes orquestrats. M’agrada pensar que fèiem honor a l’origen etimològic del mot – con-versa -, perquè era com si ens recitéssim versos l’un a l’altre, l’un amb l’altre. En el diàleg hi havia aquella sonoritat que només la poesia ens dóna. Potser sóc un sentimental o potser era realment la música que, com a remor de fons, conqueria la nostra conversa. No sé què era, però jo, en aquells moments que acabo de viure, hi he vist poesia musical. No era el què dèiem, era com i quan ho dèiem. Potser era perquè ho dèiem tots plegats. De totes formes, ho haig d’admetre, tampoc es pot descartar que no sigui el whisky el que em du per aquests lírics senderis.

Parlàvem i, mentre, la nit avançava. Ignoràvem el moviment distant dels estels, immersos com estàvem en el univers, en el nostre univers, un món d’un sol vers – uni-vers -.

I en un vers, un món.

Ara no hi són ja, ni els amics ni la meva estimada. Segurament tots dormen embolcallats per una humitat que té un punt d’agre fermentació. Dormen i no hi ha ningú al menjador. Només jo. Jo i el líquid, ambre daurat, que segueixo abocant al got per fondre’m en la nit. Per fondre’m en la nit i per ofegar la por a la vida. Temo, dramàtic, perquè un canvi brutal pugui capgirar-ho tot, allunyant-nos d’una sintonia que amb tanta naturalitat assagem. Temo no saber retrobar, il·lús com sóc, un moment que ja ha passat. Temo, poruc, veient que imperceptiblement els estels ja no són on eren. M’adono que el temps passa deixant-nos minúscules màcules, petitíssims senyals, cicatrius invisibles. Sento que, en el fons, som com còdols arrossegats pel riu que, sense saber-ho, van sent esculpits pel corrent fluvial. Mai res no serà com aquests moments que potser només jo he viscut. I no deixo de pensar, obsessionat, que són aquestes petjades gairebé invisibles les que potser ho malmetran tot. No serà doncs un canvi brutal el que tot ho trastornarà, sinó inapreciables desenganys, inadvertides traïcions, ínfimes deslleialtats, misèries insignificants. Potser no hi haurà res de tot això, però no deixarem d’imaginar-ho, de sospitar-ho. I serà pitjor encara.

Obro els ulls a la fosca i la vista s’enterboleix amb volves microscòpiques, clapes que només jo veig i que potser no hi són. M’adono aleshores que he estat jo, visionari, jo sol, indigne, qui ha traït l’equilibri.

Continua cantant ella, la Nina Simone, mostrant amb la seva poderosa veu la fragilitat de l’ànima humana, dibuixant les esquerdes de la vida. Canta amb una profunda suavitat. Canta i em commou.

I una llàgrima llisca sobre la pell d'un home sol

atordit per la vida i la mort.

I una mirada trista tinta els ulls d'un home sol,

rendit davant la vida i la mort.

I dóna una trista mirada a la vida

I plora una sola llàgrima per la mort,

l'home sol.

Diàleg mortal amb l'amic

2007-11-07T15:51:00.000+01:00

En la noche de Todos los Santos

Húmedos los labios,

brillo en los ojos.

Leve aleteo al respirar.

Piel y carne en su lugar,

vientre y garganta,

manos, y pies para caminar.

Saberes y esfuerzos

Bellos y tristes recuerdos

que ahora torna a invocar,

frágiles vínculos

que está a punto de desligar.

Abandono y frialdad.

Búsqueda de una presencia.

El amor total ¿dónde estará?

Unos pasos más.

Aún siente el corazón palpitar,

el frío en el rostro,

el reflejo en sus ojos

de la gris inmensidad.

En unos instantes,

todo desaparecerá.

Tiemblan las piernas,

no puede vacilar.

El orgullo, lo último que morirá;

una última mirada,

y la oscuridad.

Un aleteo, un sonido

en el mundo que seguirá.

Un escalofrío al imaginar

el filo de acero bajando,

el final.

Comentari: La mort, com la vida, és un combat desigual.

Mentre les ones dansen la música cruel
que remou encès el mortal convit,
un vent roig de gust aspre rossega el pit
d’aquell que fuig del duel.

A Rafael, amic

2007-11-07T15:48:00.000+01:00

Com un pou d’aigua clara

Serè i senzill,
abeurant el repòs.
Com un pou d’aigua clara.

Així és ell.

L’ull mirant al cel,
com clara aigua
d’un pou
arrelat a la terra.

Com un pou
que amaga sol
l’aigua clara
en la fondària fosca.

Així és.

Vertiginosa vertical
com
d’un pou
que de clara
aigua viu.

Despresa desclosa,
una estranya imatge,
onírica i ensems real,
com de pou en aigua clara.

Així.

Com un pou.

Fruits del bosc

2007-11-04T20:01:00.000+01:00

Mistela a Peralada

Un glop dens.

Amb la remor dels nabius

la mistela omple gola i narius.

Com sang espessa regant els cultius,

nodrint i deixant-nos actius.

Un brot intens.

Fa sol

ella em vol.

Femella en zel,

sensual, deixa caure el vel,

frisant per fondre el gel

amb càlids llavis de mel.

Fa sol

no em dol.

Sota, brau desig traspua,

l’esquena nua

regalima i sua

espurnes en corrua.

Fa sol

som en vol.

Pruna esberlada

Terrassa liquada

Mistela a Perlada

Ni sí ni no. Ni no ni sí.

2007-11-04T19:55:00.000+01:00

Insòlita puresa

Sexe pur,

per més que intens, un viatge curt.

Un tall de rosa oberta,

pres pel furtiu que l’amor esquiva,

no és sinó delícia certa

del qui ha creuat la riba.

Però jo no sóc caçador

i no em plau silvestre una rosa.

Jo sóc jardiner

i em captiva domèstic el roser.

Remoure la terra

amarar la planta

espollar-la.

A la fi, poncella plena,

tensa espera

dolç gaudi d’un esclat

que de gemecs tinta la nit,

testimoni tèrbol d’esforç i rendició mesclat.

Aquest és el meu delit.

Amor pur,

per més que místic, un petit furt.

Enigmàtica atracció

2007-11-04T19:47:00.000+01:00

Les llunes amb ella

Lluna llustrosa,

lladre de llum,

rellotge de lluny.

En davallar les parpelles,

quan sota clovella els ulls reculls,

llega’ns una llicència:

allunya rampells i amolla perills.

De llum doll

o de ratlla llum,

de misteris toll.

Mai no enlluernes,

ni desenllaç ni falla,

tot calla rere la blanca muralla.

III

Retall de mirall,

cap d'agulla llampant,

cimbell de metall.

Ets llar de llavis molls que d’ell

acull la pell

en lleu llaç que és manllevat i de perills curull.

Llacuna de llet on hi bull

el ball del foll,

el fill del llop.

Lloes mall i lluita,

flagell deslligat que batalla desvetlla

i no lleves la llisa llàgrima vella,

llarga llosa d’un llinatge defallit.

Deixalla,

llei callada de muller vermella,

que pinzell de corall esborralla.

En aquell llot llaures bellesa i

allà on hi ha llòbrega ratlla

no en brolla la dalla,

sinó llum, fillada de llavor treballada.

Tall de llauna lluent,

la lluna amb ella.

VII

Sense ella,

un plany,

soliu satèl·lit inanimat

que entorn la Terra gira,

mentre creix i minva.

Tardor decrèpita

2007-11-04T19:26:00.000+01:00

Tardor

De nou, la tardor

de sucre cremat el fullam,

de castanya cuita el fumall,

de brou ardent el llamp,

de cabell d’àngel el degotall.

Sí, com a totes les tardors,

la mar,

vegetal sota gris llardós,

verda bleda.

Com un ritu de pas,

el món,

fosc i erm,

sol i vern,

tornarà a ser devorat

pel voraç hivern.

Si ella faltés

2007-11-04T19:23:00.000+01:00

Buida plenitud

A la nit,

sol al llit, vell i brut,

ple de mi,

et ploro.

Massa ple de mi,

de la meva tristesa,

de la meva roïndat,

del meu dolor

m’enfonso

Massa buit de tu,

de la teva tendresa,

de la teva bondat,

del teu olor

t’enalteixo.

sense tu

no sóc jo.

Sí,

ja no sóc.

Ni vaig,

ni veig,

ni faig.

No visc.

No busquis

2007-07-06T11:20:00.000+02:00

No trobo

Pensant en la nit,
dins la fosca
espaiosa,
cerco el buit.

En l'alba blanca d'un matí cru
vull la plenitud d'un arbre nu
i
en un jorn aiguós de boira densa
m'avinc palpitant amb la ferma terra tensa.

Si a la platja de lluna sóc sobre el pedrís,
m'atanso a la càlida besada d'un còdol gris
i
si vaig rera l'aspre blau
passiu m'amaro de pau.

Emperò desnodrida és la cerca i persistent el peatge.
Potser aquest és el meu viatge,

un deslluït miratge.

Tao?

2007-07-05T19:12:00.000+02:00

Fràgil resistència

Quan la llum
és el baf d’un alè cansat,
bla, bord i brut,

sóc vençut
d’una mandra tova,
d’una desídia tosca.

D’una tirania fosca
sóc poruc.

Vull i no puc,
començo i no acabo,
penso i no faig,
... i no ...
no

Aprofundir, ni en sé ja,
engolit per un bes somnífer
que verí desengorja
i vessa desig mortífer

Esclau d’una peresa inclement
que surant a l’oceà reté la ment,
resto però
immòbil
amb l’antiga, feixuga i eterna força del fòssil.

Confiant així
trair
la voluntat de l’amo.

Concepció

2007-06-27T22:58:00.000+02:00

1 de març, 1993, un dia fred i encapotat, amb volves de neu suspeses en l'aire.

Un regal distingit de la deessa d'hivern per vestir la llum.

Una neu blanca, verge, com l'amor que sentíem en aquella època, ingènuament vencedor davant els obstacles vitals, ignorant la implacable força del temps, del lent pas del temps. Aquell dia les volves de neu eren les guspires de la nostra passió encesa, de la nostra entrega oberta i despreocupada cap a la vida.

Aquesta màgia, aquesta felicitat i confiança, es reflecteixen en el rostre del nostre fill.

Dins els ulls, blauet de lluna cendrosa,
el cel i la mar en embranzida amorosa.
Cel d’alba trencada, neta l'ànima,
s’enceta una rialla, fresc tall de dolça llima.

Per tu,
un camí sense penombra:
en la nit, estels en gran nombre,
i, en la llum, claredat per seguir la via.
Que així sia.

Desencant difús

2007-06-26T17:51:00.000+02:00

Sortiré a les sis

Del despatx sortiré a les sis
i rera
deixaré buit i desencís.

Creuaré Marina.

Collserola a una part,
a l’altra, s’hi endevina
el mar.

Sortiré a les sis,
no sense recança ni remordiment.

Sortiré
i aniré al barber.

Inici

2007-06-18T18:28:00.000+02:00

El dia té hores i les hores tenen colors.

L'hora blanca conté tots els matisos d'una esperança que sorgeix del negre - l'absència de color -. És l'avidesa d'expectatives en moviment. Res no està concebut, tot és indefinit. Aparentment ni guanyem ni perdem, encara. És la gènesi.
La fugacitat del moment permet distingir la llum, en estat pur.

La llum ens transporta a l'hora clara. Tots els colors van esclatant, concedint un moment per tots els tons. Transcorre el temps i l'univers cromàtic va donant consistència a les formes d'un món obert. En l'hora clara hi participen els colors àrids i eixuts, com la calidesa de l'arena o la venerable adoració del gira-sol, i també els colors humits, com la fragància del bosc o el ventall de sensacions que ens ofereix la mar.
L'hora clara ens porta al contrast actiu.

L'hora blava és aclaparadora, té la perillosa bellesa d'un paisatge glaçat. No hi ha harmonia, hi ha imposició i amenaça d'una foscor aïllant. Poc a poc - sense concessions - el blau amb fruïda traïció envaeix el temps i l'espai. Per dret de conquesta tot queda tintat de tensa quietud, lluita immòbil en un moment etern.
L'hora blava és la trista constatació de la fi. La fi que no deixa mai de venir.

El dia té hores i les hores tenen colors.
La vida també.

La nit no en té, ni d'hores, ni de colors.
La mort no ho sé.